| Avui, després de malgastar hores de la tarda amb la idea que no tenia res a fer, de sobte se m’ha acudit que tenia una lliçó de català demà al matí, i per tant em tocava escriure alguna cosa. Però escriure sobre què? Normalment, el meu dia a dia em suggereix idees però avui en dia la meva vida és tan avorrida, que no em suggereix res. Si em preguntessis “Quin va ser el punt àlgid de la setmana?” no sabria què dir. Fins i tot aquesta queixa és avorrida, perquè tothom passa pel mateix tràngol depriment, i sents la mateixa història trista per tot arreu. Endavant! Tot i que no va ser una setmana engrescant sí que vaig fer coses. Per exemple, jo i la parella d’estudi, el Howie Farkas vam acabar una secció del Talmud que vam començar fa 18 anys a la primavera de l’any 2002. Ens trobàvem teòricament una hora cada diumenge, però moltes vegades el Howie estava ocupat, o amb els meus viatges, hi va haver mesos sencers en què no vam estudiar. Potser l’únic bon resultat de la Covid-19 és que vam començar a trobar-nos a través de Zoom i des de la meva tornada a Chicago l’hivern passat fins ara, vam afanyar-nos i a penes vam saltar-nos una setmana. A causa de la situació no podíem convidar deu persones, com és tradició, i només ens vam limitar a repetir les paraules cerimonials “El llibre ‘La Primera Porta’ s’ha acabat. Tornarem a vós, La Primera Porta.” tot i que a la meva edat no és qüestió de tornar al llibre. Hi ha altres llibres del Talmud que encara no hem llegit i ja n’hem escollit un. Vet aquí una cosa relacionada amb això que he traduït de l’hebreu d’un video de YouTube d’un còmic Israelià que es diu Giora Zinger. La gent parla per tot arreu sobre els problemes que crea la Covid, però hi ha un problema que ningú no no ha considerat i en vull parlar. Jo i la meva dona hem estat a casa més d’un mes. No som treballadors imprescindibles. No veiem amics ni família, estem plegats 24 hores al dia, i ha arribat l’hora de treure-ho a la llum: ens hem quedat sense coses de què parlar. No tenim més temes de conversa. No pots preguntar “Com t’ha anat el dia?” Perquè el dia no va. No pots preguntar “Quins plans tens per demà?” Perquè els plans per demà són llevar-te al matí i començar a fer “streaming”. No pots xafardejar sobre altra gent perquè no la veus. Com que tot és tancat ni tan sols pots demanar de la parella de fer encàrrecs: “Carinyo, em pots recollir una cosa de la botiga de camí cap a casa?” que és la mena de conversa que representa les 80% de la comunicació entre parelles que han estat casades més de tres anys. Estic suplicant ajuda. Ens hem quedat sense temes de què parlar. Ja hem consumit totes les teories de conspiració sobre la situació. Estem convençuts que els xinesos han inventat un ratpenat que fa servir antenes 5G. Hem fet la compra dos mesos per avançat. Hem fet tota broma possible sobre la manca d’ous. Estem clavats en un silenci depriment, en una cita interminable i no hi ningú a qui puguisl demanar que et porti el compte, perquè tots els cambrers estan de baixa. Una cosa engrescadora al primer conte de “El cafè de la granota” que vaig llegir ahir: el narrador, que té una edat, parla amb un jove sobre gent que se’n va anar fa anys, dient Tu, a la Clenxa ja no el vas conèixer; al cap de poc d’aquesta història, es va escapar amb la dona d’un manescal que vam tenir a la vila i va obrir una perruqueria al París de la França. Un apotecari, el Teodor, el qual tampoc no vas arribar a conèixer perquè va fugir fa molts anys amb la dona d’un gallinaire que venia a vendre aviram a la plaça, És un conte molt divertit amb humor obvi com a Calaveres Atònites i no com a Camí de Sirga, que sembla més seriós. El conte següent és una carta al director del presó de Lleida de l’agutzil de la vila de Mequinensa, buscant la seva ajuda. La situació és la següent: l’ajuntament de Mequinensa estava a punt d’esfondrar-se i per tant tothom que hi treballava va haver d’emportar-se cap a casa una part de les coses que hi havia. Entre les “coses” que l’agutzil havia d’emportar-se cap a casa seva fins al final de la construcció del nou edifici hi havia l’únic presoner de la garjola, un jove que s deia “La Plaga de la Ribera”. Resulta que com a delinquent era un fracassat total. L’agutzil volia ajudar el jove, i va preguntar al director de la presó si tenia algun presoner que podia ensenyar a “La Plaga” l’ofici de delinqüent. |
| Created on 12 November 2020 by Samuel Ethan Fox |