| Durant més de quaranta anys Garrison Keillor va presentar un programa de ràdio setmanal que es deia “A Prairie Home Companion.” El títol intentava evocar un passat en què la gent humil de la nostra part del país, la millor part i la més genuïna, després d’una setmana llarga de feina es aplegava al voltant de la ràdio per escoltar el seu programa preferit. El programa, que durava una hora, incloïa música i episodis setmanals de peces teatrals petitetes, com ara “Guy Noir, investigador privat”. Però la part més important del programa era la darrera, un monòleg sobre la vida al poble fictici “Lake Wobegon”. Començava sempre amb les paraules “Ha estat una setmana tranquil·la al Llac Wobegon” i després continuava amb una història. Keillor va publicar uns quants reculls d’aquestes històries i també un llibre amb peces més llargues, com “Avantpassats” que vaig traduir al català fa anys. Abans de continuar, cal donar una idea del to en què Keillor descriu el seu poble inventat. Aquí descriu el final d’una baralla entre dues famílies que va durar anys: L’any passat, un petit acte de perdó va succeir al soterrani de l'església luterana del Llac Wobegon, a l’habitació de la caldera. El Luther Rognes, el fill més gran de la Florence, va pujar de les Ciutats per a la inauguració de la nova caldera de gas que havia donat. Va decidir posar-li el nom dels seus pares, i per tant, ell i el Pastor David Ingqvist, besnebot del Jonson Ingqvist, van fer una petita ceremònia. Van trepar quatre forats sobre la petita finestreta que donava al llum pilot i hi van enganxar una petita làmina de llautó: Caldera en Memòria de Paul i Florence Rognes. El Luther tenia una ampolla de conyac. En va abocar una mica a dues copes ‘dixie’ i va trencar l’ampolla amb un cop contra la caldera. “Bueno,” va dir el David, “crec que l’has batejat. Digue’m: Vols un anunci al butlletí de l'església?” “No ho sé. Què en pensaria la gent?” “Suposo que pensaria que és estrany. Posar-li el nom dels pares a una caldera. Poca gent ho faria, suposo. Per què ho has fet?” El Luther va pensar. “Els meus pares eren les persones més orgulloses que mai he conegut. La mare no deixava entrar a casa ni als parents, a part del diumenge, quan estava neta. El pare feia quaranta milles amb cotxe per dipositar els seus diners, perquè no havia estat convidat a conèixer el rei de Noruega l’any 1926. Si haguessin pogut escollir un monument per a ells mateixos estic segur que haurien preferit un carrilló, però havia pensat sempre que si l’orgull fos llenya, la nostra família podria escalfar l'església vint anys. Doncs --” “Bueno,” diu el David “si jo dediqués el dipòsit de gas a la memòria del meu besoncle tindríem una col.lecció sencera. A la teva salut, Luther. Bona salut.” I van brindar, i van prémer els gots de paper sota els seus peus i van tancar el llum i van anar a dinar. La làmina de llautó en memòria del Paul i Florence sobre la finestreta; dintre, la petita flama que tremolava. Durant tot l’hivern va ser una bona caldera, no van tenir ni un sol problema: funcionava sense fer cap soroll i quan pujaven el termòstat passava de deu a vint graus en només una hora. La gent del poble té defectes i es burla d’ells però suaument i sense perdre el seu amor per ells. Al fons són creacions seves, i els entén. Aquests personatges són tan reals i l’àmbit en què es mouen és tan natural, que sembla mentida que són inventats. I el més estrany és que tot i que ho sembla, l’autor no és fill de poble. Va créixer als afores de Minneapolis i els seus avantpassats eren del Regne Unit i no de Noruega. Tot i que el món de Llac Wobegon tenia molt d’èxit a la seva forma escrita la seva presentació oral a la ràdio també era molt important. La veu del Keillor és molt fonda i suau i et convida a relaxar-te. En canvi, Jesús Moncada sí que era fill de poble i precisament del poble sobre el qual va escriure. “Avantpassats” a part, els contes de Keillor se situen a avui en dia sense gaire referència al passat, però la Mequinensa de Moncada està ancorada als esdeveniments de la història de la vila. Moncada va créixer a Mequinensa a la postguerra i aquest rerefons ha donat forma als personatges que poblen la vila i, ells i l’autor (i nosaltres) pensen molt en les penes i alegries dels seu passat. Cada racó de Mequinensa els fa pensar en coses que hi van ocórrer/tenir lloc, i la destrucció de la vila antiga abans que hi arribessin les aigües de la presa arrenca una part del cor de cada vilatà. He après de Wikipedia que Mequinensa mai no ha tingut més de 5.000 habitants, i a vegades menys de 3.000, cosa que em va sorprendre, perquè en llegir el llibres de Moncada sobre Mequinensa tens la sensació que aquest poble petitet és tot un món. Per exemple, tot i que fora de la vila no són res, els grans burgesos de la vila es consideren com a persones importants. Però quan la gent de la gran empresa estatal que construeix la presa arriba a la vila per començar les obres, no consulten els grans senyors ni visiten casa seva, cosa que els fereix l’orgull. Em sembla important que Llac Wobegon es troba a la vora d’un llac petit al centre d’una gran regió de boscos. Les aigües del llac no venen d’enlloc i no van cap a enlloc. Però Mequinensa es troba a la banda de dos rius i la seva vida es basa en el pas constant de les aigües que porten el lignit de les mines riu avall i els forasters que venen a la vila riu amunt. Aquest moviment de les aigües simbolitza el pas del temps, i al final de Camí de Sirga una gran riada arrenca els antics llaüts que ja no serveixen per res dels molls de Mequinensa i els llença riu avall on topen amb illes i es trenquen en estelles. Els Wobegonins, com els Mequinensans, fan front a problemes, però els seus problemes són més aviat interiors. Els falta confiança en si mateixos, i no esperen aconseguir gaire a la vida. Per a ells la clau és no intentar gran cosa - una vida humil a casa és millor. Junts amb Keillor ens burlem dels Wobegonins, però sempre amb comprensió. Ens agraden i sobretot si som del Midwest, hi veiem una mica de semblança a nosaltres mateixos. Els Wobegonins d’avui en dia no han viscut cap guerra civil ni han vist grans reptes econòmics com ara la pujada i la caiguda de les mines de lignit. |
| Created on 25 October 2020 by Samuel Ethan Fox |