| Ja he esmentat en una altra entrada del blog que he estat llegint els llibres de Jesús Moncada. És un autor català que escrivia narrativa que tenia lloc a Mequinensa, el poble on va néixer a la Franja d’Aragó. La majoria de la seva obra és humorística i la manera suau amb què es burla dels personatges de poble em fa pensar en Garrison Keillor. Acabo de llegir un conte particularment bo de Moncada que es diu “Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues”. Aquest conte és una carta dictada per un home sense estudis al seu amic més lletrat que va passar la primera part de la seva vida com a barquer, un ofici que va heretar de la seva família i que estimava. Descriu la bellesa del riu, sobretot a la matinada quan portava els miners, tots ells amb els llums dels cascos encesos, a les mines de lignit de l’altra banda del riu. Al final van construir un pont sobre el riu i va perdre la feina. Va haver d’acabar treballant a les mines també ell, però sempre enyorava la feina d’abans. Un dels altres parroquians habituals del cafè en què passa els dies d’ençà de la jubilació és un pintor aficionat, que convida el Miquel a casa seva per mirar la tela que està pintant. Al quadre hi surt una embarcació que creua un riu i l’artista vol comprovar que tots els detalls siguin correctes. Sí que l’embarcació és exacta, però el Miquel vol saber per què el barquer és un vell amb barba blanca, i per què els passatgers estan totalment nus. L’artista explica que al quadre hi surt Charon que porta les ànimes dels morts a través del riu Estix, una història de la qual el Miquel mai no n’ha sentit parlar. I així doncs el Miquel està escrivint una petició senzilla per a la Senyora Mort i ha demanat que la cusin a la solapa del vestit de casar en què l’enterraran quan arribi l’hora de manera que la vegi de seguida. Vol que es plantegi donar-li el càrrec de barquer substitut els dies en què Charon estigui malalt o de vacances. No ha tingut cap oportunitat per tornar a la feina que tant estimava en vida, però potser després de la mort tornarà per fi a navegar. He trobat aquest conte, com bona part de l’obra de Moncada, alhora enginyós divertit i commovedor. Buscant Charon al llibre Greek Myths de Robert Graves, he trobat que es necessita una moneda per pagar el pas del Estix i que en el passat enterraven la gent amb una moneda sota la llengua perquè no quedessin encallats a la banda, sense poder creuar el riu. I també: Hades, el país cap a on Charon et porta, era originalment el nom del déu del món dels morts i després es va fer servir també per al país. Hades era un de tres fills de Cronus i Rea que es van repartir el món en un sorteig. A Zeus li va correspondre la terra a Posidó el mar i a Hades el món dels morts (això em va fer pensar en la película Gosford Park en què aprenem que dues germanes van fer un sorteig per decidir qui es casaria amb qui.) A la foto, que no té cap vincle amb tot això, surten les dues estàtues de guineus que miren el món des del meu jardí. Shavua tov a tothom - que tenim una setmana d’alegria i salut. |
| Created on 10 December 2020 by Samuel Ethan Fox |