| Des dels quatre anys fins al final del col·legi vaig estudiar al Northern Illinois University Laboratory School, una petita escola en que molts dels alumnes eren, com jo, fills de professors d’universitat. Malgrat el nom de l’escola, la majoria del plà d’estudis no era gaire experimental (l’excepció era les classes de matemàtica, on vam passar hores aprenent diagrames Venn, en lloc d’estudiar matemàtiques de debó). Però una cosa bastant inesperada era la classe de francès. Al quart any vam començar amb vint minuts de francès cada dia, i cada any hi anaven afegint deu minuts. Tenia bons resultats i m’agradava, de manera que vaig continuar els estudis de francès fins al final de l’institut. Durant els anys de l’institut em vaig interessar en fer-me més religiós, i vaig començar a estudiar hebreu. Feia servir el Textbook of Israeli Hebrew de Hayyim Rosen del qual vaig aprendre molt. També intentava aprendre una mica d’àrab, i tot i que no vaig aconseguir el mateix nivell que tenia amb l’hebreu, sí que vaig aprendre’n molt. Vaig comprar (On? No en tinc ni idea) una còpia de la Gramàtica d’àrab de William Wright, i tot i que no sabia prou gramàtica per aprofitar-la bé, m’agradava portar-la pels passadissos de l’institut. (Fins i tot llavors m’agradava sempre tenir un llibre a la mà. Encara sóc així.) Em van agradar rmolt les taules ben ordenades de les formes dels verbs, i la semblança entre l’hebreu i l’àrab m’encantava. Parlant amb un company d’escola que feia poc que havia arribat a DeKalb, també vaig aprendre una mica de l’àrab parlat d’Egipte. Al mateix any, la universitat va decidir donar una classe d’hebreu. Com que els costava trobar algú per ensenyar-la, li van demanar al meu pare, que normalment ensenyava literatura anglesa. Va comprar un grapat de llibres de la llibreria Rosenblum’s, que llavors era a l’Avinguda Lawrence a Chicago, i va aprendre prou hebreu per ensenyar la classe durant el primer any. En reacció, el petit grup d’estudiants araboparlants al campus van organitzar una classe d'àrab fora del marc dels estudis universitaris que tenia lloc als vespres. L’instructor de la classe era Saad Sowayan, que després va tornar a l’Aràbia Saudita on tenia una carrera acadèmica exitósa. Jo era gairebé l’únic alumne a la classe. Havia pensat sempre que em convertiria en alguna mena de cientific; potser un astrónom, perquè tenia un telescopi i m’agradava molt fer-lo servir. Però, al tercer any d’institut em vaig adonar que senzillament no era prou bo en matemàtiques, i tenia clar que mai no seria astrónom ni físic sense tenir-ne un bon nivell. Per tant, basat en el plaer que havia tingut estudiant i comparant llengües, vaig pensar en estudiar linguistica. Vaig decidir que això seria el meu “major” a la universitat, i vaig comprar un parell d’aproximacions al camp, que vaig llegir però que no acabava d’entendre bé. A la universitat estudiava lingüística, hebreu, i àrab. Vaig escollir tots els cursos que oferien en aquestes llengües. M’anava força bé, i m’ho passava bé. Mirant l’hebreu que sé ara, me n’adono que la majoria el vaig aprendre durant aquells pocs anys. Quan l’Avi em pregunta sobre alguna paraula i resulta que conec el sentit, normalment és perquè la vaig aprendre durant aquells tres anys que vaig passar a Champaign. Vaig anar a visitar Israel per primera vegada a l’estiu entre el meu segon any i el tercer. Vaig estar-m’hi tres setmanes. Estava extasiat de veure l’hebreu per tot arreu, de sentir la gent parlant-lo al voltant, i de parlar-lo amb ells. Ja podia parlar bastant bé, i això m’agradava molt. Vaig passar un parell de dies a Akko, una ciutat araboparlant, i per tant tenia una oportunitat per a fer servir el meu àrab també. Pensant-hi, suposo que era perquè era la primera vegada que tenia aquesta mena d’experiència, que després va resultar molt important a la meva vida. Estava en un lloc on tothom parlava una llengua estrangera, però jo també parlava aquella llengua fins a un cert punt, de manera que podia comunicar-me amb la gent i entendre el que estava escrit als cartells. Vaig tornar del viatge molt il·lusionat. Durant els primers tres anys dels meus estudis graduats vaig rebre una beca del govern que pagava la meva matrícula i em donaven un sou, amb la condició que estudiés àrab. El primer any vaig escollir el curs intermedi que ensenyava un nou instructor que es deia Faruq Mustafa. Faruq estava passant per un tràngol personal, i no era l’instructor ideal. Després del primer trimestre a part de mi ningú no volia continuar estudiant amb ell. De fet, jo no tenia cap alternativa, i en tot cas m’agradava a mi més que als altres estudiants, i per tant vaig continuar amb el curs durant el segon trimestre. Era l’únic estudiant. El Faruq va decidir que llegíssim una novel·la plegats i que la comentèssim amb àrab. Li vaig dir que no podia. Em va dir que sí que podia i que ho fes, i durant tot el trimestre ens vam quedar al seu despatx dues o tres vegades cada setmana, i vam llegir اللصّ والكلاب (El lladre i els gossos). A principi del trimestre amb prou feines podia construir una frase, però després d’unes quantes setmanes havia progressat molt, i cap al final del trimestre la millora era immensa. Aquell trimestre amb el Faruq es va convertir en el meu model de com aprendre una llengua: lliçons individuals i intensives amb un parlant nadiu. El meu aprenentatge del català i del sinhalès durant els anys passats ha seguit el mateix plantejament que vaig aprendre del Faruq als primers mesos de l’any 1976. Abans que la Bev i jo ens caséssim, a l’estiu de l’any 1977, vaig participar en un programa d’estudi d’àrab al Caire que es deia CASA. Per matricular-se al programa s’havia de fer un exàmen de nivell, i durant l’estiu em van informar que jo havia tingut una de les notes més altes. Durant dos mesos vam fer classes cada dia de llengua escrita i de llengua parlada. Em va agradar molt, vaig aprendre molt, i em vaig sentir molt satisfet. Després del final de curs d’estiu teníem una setmana lliure per anar a on volíem. Vaig anar amb avió cap a Atenes i vaig agafar un altre avió directament cap a Israel, on vaig passar la setmana. Això era abans de la visita de Sadat a Jerusalem, i per tant va ser molt emocionant aixecar-me al matí a Egipte i anar al llit la mateixa nit a Jerusalem. Després de dos mesos de feina intensiva, el meu àrab era probablement millor que el meu hebreu, però l’hebreu em va tornar de seguida quan el vaig començar a fer servir. Egipte i Israel eren totes dues fresques i noves i il·lusionants per a mi. Durant les dècades següents, mentre treballava a l’empresa ComEd (més tard “Exelon”) com a programador d’ordinadors, continuava estudiant llengües. Feia recerca sobre dos dialectes d’arameu parlat, i mentre feia les investigacions vaig aprendre a parlar-los una mica. Tanmateix, la meva decepció amb el meu coneixement de les llengües estrangeres anava creixent. Com a lingüista, estudiava sempre sobre les llengües però mai no vaig aconseguir parlar-les bé. Volia escollir alguna llengua per a invertir-hi molt de temps en aprendre-la bé. Havia après una mica de rus per ajudar-me en la investigació del dialecte bohtan d’arameu, perquè els parlants del dialecte eren tots de Rússia o Georgia i dominaven el rus. Però Rússia és un país aspre i desagradable, i no tenia clar que volia passar-hi molt de temps. El semestre després de la mort de la Bev, a principi de l’any 2009, la Renana va fer un programa d’estudis a l’estranger a Espanya. Es va matricular a un programa a Àvila que li semblava interessant, però al final va decidir que Àvila, una ciutat petita en què no coneixia ningú, es trobava massa aïllada per a ella. Es va canviar a un programa a Barcelona, on alguns dels seus amics també hi estudiaven, i on hi havia una comunitat jueva. Al febrer vaig venir a Barcelona per visitar la Renana. Sabia que Barcelona formava part de l’area catalanoparlant, i alguna vegada havia donat un cop d’ull a algun llibre de gramàtica del català. De fet, com molts lingüistes, havia passat una mica de temps amb gramàtiques bàsiques de moltes llengües. Als meus prestatges encara avui hi ha gramàtiques de hongarès, copte, tagalog, i amazic, entre moltes altres que no tenen cap relació amb les meves investigacions de l’arameu parlat. En fullejar aquella gramàtica del català vaig sortir amb la impressió que el català era més complex que el castellà, una llengua que sempre m’havia semblat (injustament, sense dubte) massa senzilla. Així que vaig comprar una aproximació a la llengua catalana, i la vaig estudiar una mica abans d’anar a Barcelona. Vaig disfrutar l’estada a Barcelona amb la Renana, i practicar el català també em va agradar molt. De seguida vaig deixar estar la idea d’aprendre el rus i vaig canviar el rus pel català. L’atracció pel país i pel seu poble van fer la decisió inevitable. Catalunya és atractiva, tant per la seva naturalesa com per l’encant dels seus pobles i de les seves ciutats. El clima és suau i això impulsa la gent a sortir al carrer i passar-hi molt de temps. Per tant, una gran part de la vida a catalunya es viu al voltant de les taules dels restaurants i de les cafeteries. La gent surt a peu per fer les compres, a botigues molt properes a casa. La cultura catalana també és atractiva i m’hi sento a gust. Els catalans acostumen a ser xerraires i amistosos. Tot i que els catalans no tenen cap lligam especial amb els jueus, participen del antisemitisme general d’Europa, cosa que mai no he experimentat personalment. Ens assemblem pel que fa a la dedicació als estudis, a la feina, i al bon seny. Hi ha també un munt de bones novel·les per llegir en català, i és possible per a algú que comença a estudiar la llengua llegir-les aviat. A més, hi ha una premsa viva, i un canal de televisió que produeix tota mena de programes d’alta qualitat. Després de la meva primera visita a Barcelona quan la Renana hi estudiava vaig començar a tornar-hi cada any per passar-hi una o dues setmanes. Vaig aconseguir conèixer unes quantes persones, amb qui podia trobar-me durant cada estada. Una vegada hi vaig anar amb l’Avi i vam passar una setmana a Girona i al seu entorn. Girona és una ciutat amb molt d’encant. Després de la meva jubilació vaig allargar les visites. M’hi quedava durant un mes, i passava una de les setmanes a Mallorca. Com amb qualsevol cultura minoritària, els catalans estan acostumats a que la seva llengua sigui ignorada, i si algun foraster fa un esforç per aprendre-la se sorprenen i se'n alegren. Un estranger catalanoparlant es trobarà amb un no parar de topades amb gent que se sent afalagada pel seu interès per a la llengua i que el feliciten pel seu nivell. A casa a Chicago, vaig trobar un tutor amb qui em trobava una vegada a la setmana, i això feia que em fos possible progressar molt més ràpidament del que hauria estat possible si haguès estat estudiant sol. El meu primer tutor era el Toni Bernadó, que llavors ensenyava català a la Universitat de Chicago. Vaig aprendre molt del Toni, i va ser un plaer coneixe’l. Després que se’n anés i tornés al seu poble del prepirineu, Tremp, vaig començar a visitar-lo cada any, i he trobat que la meva relació amb ell s’ha fet més forta amb el pas dels anys. Després que el Toni marxés de Chicago, vaig trobar l’Helena Aparicio, una Mallorquina, i vaig continuar els estudis amb ella durant uns quants anys. Em va agradar aprendre un altre dialecte i conèixer l’Helena. Desprès que l’Helena se n’anés de Chicago vaig estudiar durant uns quants anys amb l’Alba Girons, que ensenya i dirigeix el programa d’estudis catalans a la Universitat de Chicago. Quan la vaig conèixer jo ja parlava català bastant bé, i això en si mateix va crear una relació estreta entre nosaltres. Crec que la relació entre una persona apassionada per estudiar una llengua i un tutor que ensenya la seva llengua materna és una cosa especial. El tutor se sent afalagat que l’estudiant s’interessi per a la seva llengua, que és una part fonamental de la seva identitat, I i el tutor retorna aquest plaer que sent a l’estudiant. Després de pensar-hi durant anys i considerar, no gaire seriosament, diverses dates, per fi vaig triar una data per a la meva jubilació. Vaig decidir fer servir la meva nova llibertat per viatjar, i fer un llarg viatge a un lloc exòtic just després d’acomiadar-me de la feina. Com que tenia molt de temps, podia anar a qualsevol lloc que volia. Un parell d’anys abans, en un número de la revista Lonely Planet hi havia una secció de publicitat sobre Sri Lanka amb imatges precioses i paraules mervelloses. Així que quan em vaig imaginar on anar després de la jubilació, Sri Lanka se’m va acudir immediatament. La meva impressió, que més tard ha estat confirmada, era que el país seria bonic, interessant, i calorós. No me’n recordo d’haver pensat en altres possibilitats. No sabia res sobre el sinhalès, i evidentment no vaig triar el país per la seva llengua; però no pensava passar-me un mes a un país sense fer l’esforç d’aprendre almenys una mica de la seva llengua, i per tant vaig anar a la biblioteca i vaig agafar un grapat de llibres sobre el sinhalès. També vaig googlejar ‘professors de sinhalés’, i vaig trobar un anglès que feia classes a Colombo. Li vaig enviar un correu i li vaig preguntar si voldria fer unes classes particuliars per a mi. Em va contestar que no, però em va suggerir que comprés un llibre seu sobre la llengua. Però l’endemà em va tornar a enviar un altre correu en el que em va explicar que de tant en tant ensenyava classes intensives a la ciutat de Galle, i que una d’aquestes classes començaria uns quants dies després que arribés a l’illa. Em va preguntar si volia matricular-m’hi. I tant que volia! La seva classe estava molt bé, vaig aprendre molt, i hi vaig conèixer unes quantes persones, que també em van agradar. En arribar a casa, vaig aconseguir trobar una tutora que podia passar amb mi una hora cada setmana, i quan se’n va anar de Chicago un any després, ella em va trobar un substitut. Com amb el català, jo i els meus tutors de sinhalès hem gaudit de la nostra relació. Els agrada que algú aprengui la seva llengua, i em feliciten i m’animen constantment. Això em porta a un dels aspectes més importants de la meva experiència d’aprenent de llengües. He estat concentrant-me en el català i el sinhalès, dues llengües que s’estudien bastant poc. Per als estrangers el castellà eclipsa el català. Moltes persones que visiten els Països Catalans desconeixen l’existència de la seva llengua, i si intenten aprendre una mica de la llengua del país, pensen només en l’espanyol. I fins i tot si són conscients de l’existència deI català, tendeixen a aprendre castellà, perquè es fa servir a més països. Si la utilitat és el teu criteri, aprendre català pot semblar un esforç inútil. Pel que fa al sinhalès, la majoria dels occidentals no saben on és Sri Lanka, i si haguéssin pogut trobar-lo al mapa, no s’haurien molestat a preguntar-se quina llengua s’hi parla. Algun visitant anglès que vaig conèixer a Colombo estava sorprès de sentir que Sri Lanka tenia una llengua pròpia. Semblava creure que hi havia només una llengua que es parlava a tota l’India i Sri Lanka, fos la que fos. Doncs en els dos casos és insòlit que els estrangers aprenguin la llengua, i si l’aprens encara que sigui una mica, de seguida saltes del rang dels turistes enutjosos i et converteixes en un amic estimat. Pots comptar amb que tothom et felicitarà a qualsevol lloc on vagis. Això contrasta amb la situació de les llengües que s’estudien més com ara el francès o l’italià. Una persona que estudia aquestes llengües està lluny de ser insòlit pels parlants nadius que coneix. Els sembla natural que aquesta persona vulgui aprendre la seva llengua, i ja han conegut altra gent que la parla molt millor que ell. No el felicitaran, o almenys sincerament, i el seu interès a la seva llengua i cultura no li obrirà cap porta. En resum, aprendre llengües m’ha portat plaer i satisfacció durant gairebé tota la meva vida, i sumar-hi el català i el sinhalès als últims anys m’ha encantat. |
| Created on 1 November 2022, updated on 1 November 2022 by Samuel Ethan Fox |