| Això és una part del llibre "Three Men in a Boat" de Jerome Jerome que he traduit amb l'ajut dels meu tutor, el David Camprubí. L'original va aparèixer l'any 1889. Em recordo d’un amic meu que va comprar un parell de formatges a Liverpool. Eren formatges esplèndids, llestos i madurs, que feien una ferum de dos cents cavalls. Aquesta olor podia arribar a tenir un abast de cinc quilòmetres, i fins i tot podia fer caure un home des d’una distància de dos cents metres. A aquelles hores jo estava a Liverpool, i el meu amic em va dir que si no em feia res em demanaria que els portés amb mi cap a Londres, ja que ell no pensava tornar-hi fins al cap d’uns quants dies i pensava que seria millor que els formatges no s'hi quedessin gaire temps. “Em fa molta il·lusió, estimat amic,” vaig contestar, “em fa molta il·lusió.” Vaig recollir els formatges i me’ls vaig emportar d'allà amb taxi. Era una caixa atrotinada que va arrossegar-la un somnàmbul de genolls arruinats, l’amo del qual, en moments d'entusiasme, li va dir “cavall”. Vaig posar els formatges a dalt i vam posar-nos en marxa a la velocitat del corró de vapor més ràpid que mai hi havia hagut, i tot va anar com una campana funerària fins que tombéssim a la cantonada. Allà, el vent va portar una bafarada dels formatges directament al nostre corser. El va despertar, i amb un esbufec de terror es va llençar fins a uns cinc quilòmetres per hora. El vent va continuar cap a la seva direcció, i fins que vam arribar al final del carrer corria a gairebé set quilòmetres per hora, de manera que passava amb facilitat les senyores grans i els coixos. Van caldre dos porters i el taxista per agafar-lo quan vam arribar a l’estació, i fins i tot amb això crec que no l’haguessin pogut aturar si un d’ells no hagués tingut l’audàcia de posar-li un mocador per sobre del nas i de cremar un tros de paper d’estrassa. Vaig comprar el bitllet i vaig anar orgullosament andana avall amb els meus formatges, i la gent va retirar-se respectuosament cap a les dues bandes. El tren estava ple de gom a gom, i vaig haver de pujar a un vagó en que ja hi havia set persones. Un home gran s’hi va oposar, però igualment hi vaig pujar, i després de posar els formatges al prestatge de dalt, vaig encabir-me al seient, i amb un somriure amable, vaig dir que feia calor. Van passar uns quants moments, i l’home va començar a agitar-se. “No hi ha gaire aire aquí dins,” va dir. “És bastant opressiu,” va dir l’home del seu costat. I tots dos van començar a ensumar i amb la tercera ensumada l’olor els va colpejar directament al pit, i sense dir ni ase ni bèstia es van aixecar i se’n van anar. I llavors una dona grassona es va aixecar i va dir que era escandalós que molestessin d’aquella manera una dona casada i decent i va recollir una maleta i vuit farcells i se’n va anar. Els quatre passatgers que quedaven van continuar asseguts una estona fins que un home d’aspecte solemne que semblava pertànyer a la classe dels enterramorts, va dir que el feia pensar en un nadó mort, i els altres tres passatgers van intentar sortir alhora de manera que es van fer mal. Vaig somriure al senyor vestit de negre, i vaig dir que pensava que tindríem tot el vagó per nosaltres, va riure amablement i va dir que algunes persones feien un enrenou per res. Però després que ens posessim en marxa ell també semblava estranyament deprimit, així que quan vam arribar a Crewe, el vaig convidar a prendre una copa. Va acceptar, i ens vam ficar al buffet, on vam cridar, i vam picar de peus, i vam fer anar els paraigües de banda a banda durant un quart d’hora per cridar l’atenció del servei; llavors una jove va venir i ens va demanar si voliem alguna cosa. Em vaig girar cap al meu amic i li vaig preguntar, “Què voldries?” “Un conyac doble, sense aigua, sisplau, senyoreta,” va contestar. I després de beure’l se’n va anar tranquil·lament i va pujar a un altre vagó, cosa que em va semblar maleducada. A partir de Crewe vaig ser l’únic passatger del vagó Quan ens vam acostar a les diverses estacions, la gent, en veure el meu vagó buit, s’hi va apropar corrents. “Som-hi, Maria, vinga, hi ha molt d’espai.” “Molt bé, Tom, hi cabrem tots,” cridaven. I corrien andana avall amb les maletes pesades i van competir al voltant de la porta per entrar abans. I algú obria la porta i muntava escales amunt i queia enrere als braços de l’home que el seguia. Venien tots i ensumaven i se n'anaven amb desengany i es ficaven en altres vagons plens o pagaven la diferència per anar amb primera classe. Vaig portar els formatges des de Euston cap a casa de l’amic. Quan la seva dona va entrar a l’habitació va ensumar arreu un moment Llavors va dir, “Què és? Explica’m la part més dolenta.” Vaig dir, “Són formatges. El Tom els va comprar a Liverpool i em va demanar que els portés cap a Londres amb mi.” I vaig afegir que esperava que entengués que no tenia res a veure amb mi, i em va dir que n’estava segura, però que en parlaria amb el Tom quan tornés. El meu amic es va haver de quedar a Liverpool més del previst, i com que no havia tornat, tres dies després la seva dona em va visitar. Va dir, “Què ha dit el Tom sobre aquells formatges?” Vaig contestar que s’havien de quedar en un lloc humit, i que ningú no els toqués. Va dir, “És ben improbable que algú els toqui. Els havia ensumat?” Pensava que ho havia fet, i que s’hi sentia molt lligat. “Creus que s’enfadaria si donés una lliure a algun home per emportar-se’ls i enterrar-los.?” Vaig contestar que pensava que mai no tornaria a somriure. Una idea li va venir al cap. Va dir: “Et faria res quedar-te’ls? Els enviaré cap aquí.” “Senyora,” vaig contestar, “a mi mateix, m’agrada molt l’olor del formatge, i pensaré per sempre en el viatge des de Liverpool amb ells, fa pocs dies, com el final agradable d’unes vacances il·lusionants. Però en aquest món, cal pensar en els altres. La senyora sota el sostre de qui tinc l’honor de viure és una vídua, i que sápiga jo, una òrfena també. S’oposa d’una manera forta i diguéssim eloqüent a qualsevol cosa que anomena “prescindible.” El meu instint em diu que veuria la presència dels formatges del teu marit com a “prescindible”, i que no sigui dit de mi que faig prescindible a les vidues i les òrfenes. “Doncs molt bé,” va dir aixecant-se, “Dic només que recolliré els nens i anirem a viure a un hotel fins que s’hagin menjat els formatges. Em nego continuar vivint amb ells a la mateixa casa.” Va complir la seva paraula, i va deixar la casa en mans d’una dona de fer feines, que quan li van demanar si podia aguantar l’olor va contestar, “Quina olor?” i que quan la van portar molt a prop dels formatges i li van demanar que ensumés fortament va dir que percebia una olor fluixa de melons. Així que varen decidir que l’atmosfera li podia fer poc mal i li van deixar la casa. El comte de l’hotel va arribar fins a les quinze guineas, i el meu amic, després de sumar totes les despeses, va trobar que els formatges li havien costat vuit shillings i sis pence per lliure. Va dir que apreciava els formatges, però gastar aquell dineral quedava fora del seu abast; i per tant va decidir desfer-se’n. Va llençar-los al canal, però va haver de tornar a pescar-los perquè els barquers es queixaven. Deien que els marejava. Així que després els va portar una nit fosca al tanatori parroquial, però el responsable els va trobar i va fer un escàndol. Va dir que era un complot per privar-lo de la seva feina intentant reanimar els morts. Al final, per desfer-se’n, el meu amic els va portar cap a un poble al voltant del mar i els va enterrar a la platja. Això va donar al lloc una bona fama. Els visitants deien que mai no havien notat com de fort era l’aire, i la gent amb pulmons febles i amb tuberculosi s’hi van apinyar durant anys. |
| Created on 3 August 2023 by Samuel Ethan Fox |