| Això és un conte de James Thurber que vaig traduir fa anys amb l'ajut dels meus tutors. L'original va aparèixer l'any 1933. El dia en què la presa es va trencar Per James Thurber Els records del que ens va passar a mi i a la meva família durant la inundació de 1913 a Ohio, els oblidaria amb molt de gust. I tanmateix, ni els sofriments que vam suportar ni el tumult i el trasbals que vam viure poden alterar els meus sentiments sobre l’estat i la ciutat en què vaig néixer. Ara tot va bé, i m’agradaria molt que Columbus fos aquí, però si algú mai ha desitjat que una ciutat fos a l’infern, això va passar durant aquella tarda espantosa i perillosa de 1913 en què es va trencar la presa, o, per ser més exactes, quan tota la gent del poble pensava que la presa s’havia trencat. Ens sentíem a la vegada ennoblits i desmoralitzats per l’experiència. Sobretot l’avi va estar a gran alçada i això, per a mi, no pot perdre mai el seu esplendor, tot i que les seves reaccions a la inundació es basaven en un malentès profund; és a dir, que la cavalleria de Nathan Bedford Forrest era l’amenaça que havíem d’afrontar. L’única manera d’escapar-nos era fugir de casa, un pas que va prohibir l’avi amb severitat, brandant el seu sabre vell a la mà. “Que vinguin els fills de puta,” va rugir. Mentrestant, centenars de persones fluien per davant de casa en un pànic incontrolat, cridant “Aneu cap a l’est! Aneu cap a l’est!” Vam haver d’estabornir l’avi amb la taula de planxar. Com que estàvem impedits pel cos inert del vellàs (media 1,9 metres i pesava 77 quilos) gairebé tota l’altra gent de la ciutat ens va passar en el primer quilòmetre. Si l’avi no s’hagués despertat, a la cantonada de l’avinguda Parsons amb el carrer Town, inqüestionablement hauríem quedat atrapats i engolits per les aigües salvatges, això és, si n’hi hagués hagut, d’aigües salvatges. Quan el pànic va passar i la gent va tornar a casa i a la feina amb una sensació de ridícul, minimitzant la distància que havien corregut, i donant explicacions diverses per la correguda, els enginyers de la ciutat van explicar que fins i tot si s’hagués trencat la presa, el nivell de l’aigua no hauria pujat més de cinc centímetres addicionals als barris de l’oest. Els barris de l’oest estaven, en el temps de l’esglai de la presa, deu metres sota l’aigua – com en efecte estaven tots els pobles dels rius a Ohio durant les grans inundacions de la primavera de fa vint anys. Els barris de l’est (on vivíem i on va tenir lloc tota la correguda) no estaven en cap perill. Només una pujada de trenta metres hauria pogut fer que les aigües inundessin el carrer High, la gran via que dividia els barris de l’est dels de l’oest – i submergissin els barris de l’est. El fet que estiguessin tots segurs com gatets sota un fogó, tanmateix, no va calmar gens la fina desesperança i la grotesca desesperació que va agafar els residents dels barris de l’est quan s’estenia com un foc d’estiu el crit que s’havia esfondrat la presa. Alguns dels homes del poble, els més dignes, assenyats, cínics, i lúcids, van abandonar dones, taquígrafes, cases, i despatxos, i van córrer cap a l’est. Hi ha pocs crits més terroritzants que “S’ha trencat la presa!” Hi ha poques persones que siguin capaces d’aturar-se i raonar quan aquest crit de clarí els colpeja l’orella, fins i tot persones que viuen en llocs que són a 1.000 quilòmetres d’una presa. El rumor sobre la presa trencada de Columbus, Ohio, va començar, si no m’equivoco, al voltant del migdia del 12 del març, de 1913. El carrer High, l’eix principal del comerç, era sorollós amb la remor plàcida dels negocis i el murmuri dels homes plàcids de negocis, discutint, comptant, entabanant, oferint, refusant, arribant a acords. Darius Conningway, un dels primers lletrats de corporacions del Midwest estava dient a la commissió de serveis públics en paraules de Juli César, que els seria més fàcil moure l’Estrella del Nord que moure’l a ell mateix. Altres homes estaven fent petites fanfarronades i petits gestos seus. De cop i volta, algú es va posar a córrer. Pot ser que s’hagués recordat tot d’una que havia quedat amb la seva dona i ja feia espantosament tard. Fos quina fos la raó, l’home va córrer cap a l’est pel carrer Broad (segurament cap al restaurant Maramor, un dels llocs preferits pels homes per quedar amb la seva dona). Una altra persona va començar a córrer, potser un noi animat que venia diaris. Un altre home, un home de negocis corpulent, es va posar a caminar ràpidament. En menys de deu minuts, tothom pel carrer, des de l’estació Union fins a l’edifici dels jutjats, estava corrent. Un murmuri creixent va cristil·litzar gradualment en la paraula temible “presa.” “S’ha trencat la presa!” La por va materialitzar-se verbalment en una velleta petita que conduïa un cotxe elèctric, o en un policia de trànsit, o en un nen: ningú no sap qui, i ara ja no importa. Tot plegat dues mil persones fugien cames ajudeu-me. “Aneu cap a l’est!” era el crit que se sentia, cap a l’est, més lluny del riu, cap a la seguretat. “Aneu cap a l’est! Aneu cap a l’est! Aneu cap a l’est!” Rierols negres de persones fluien cap a l’est per tots els carrers que menaven en aquella direcció; aquests rierols, les fonts dels quals eren a les botigues de teixits, els edificis de despatxos, botigues de guarniments i cinemes, rebien rajolins de mestresses de casa, canalla, mutilats, gossos, i gats que s’escapaven de les cases per davant de les quals els rierols principals fluien, cridant i xisclant. La gent corria al carrer, deixant els focs encara encesos i les portes obertes de bat a bat. Recordo, però, que la mare va apagar tots els focs i va agafar una dotzena d’ous i dos pans. Planejava arribar fins al Memorial Hall, que era només a dos carrers de casa, i refugiar-se en algun lloc al capdamunt de l’edifici, en una de les cambres polsegoses en què es reunien els veterans de guerra i en què es guardaven les velles banderes de batalla i els decorats d’obres teatrals. Però les multituds caòtiques cridant “Aneu cap a l’est!” la van arrossegar carrer avall, i nosaltres amb ella. Quan l’avi va recuperar plenament la consciència, a l’avinguda Parsons, va afrontar la gentada en retreta, com un profeta vengatiu, i va exhortar els homes a tancar files per repel·lir els gossos rebels, però a la fi ell, també, es va encomanar de la idea que la presa s’havia trencat, i bramant “Aneu cap a l’est!” amb la seva veu poderosa, va collir sota un braç un nen i sota l’altre un home prim d’uns quaranta-dos anys, i vam començar a apropar-nos gradualment a la gent que era al davant. Uns quants bombers, policies, i oficials de l’exèrcit en uniforme de mudar, havien passat revista a Fort Hayes, a la part nord del poble, afegien color a les onades de gent que anaven i venien. “Aneu cap a l’est!” va cridar un noi amb una veu aflautada, mentre corria per davant d’un porxo on dormisquejava un tinent coronel d’infanteria. Acostumat a decisions ràpides, format en l’obediència immediata, l’oficial va fer un bot del porxo i corrent a tot rem, de seguida va passar el nen, cridant, “Aneu cap a l’est!” En un tres-i-no-res els dos havien buidat el carreró on eren. Un home corpulent que caminava com un ànec va interceptar el coronel i li va demanar “Què passa?” El coronel va afluixar el pas per preguntar a la nena què passava. “La presa s’ha trencat!” va esbufegar la nena. “La presa s’ha trencat!” va bramar el coronel. “Aneu cap a l’est! Aneu cap a l’est! Aneu cap a l’est!” En pocs minuts liderava, amb la nena exhausta en braços, una companyia de tres centes persones en fugida que s’havia acumulat al seu voltant des de salons, botigues, garatges, patis i cellers. Ningú no ha pogut computar amb exactitud quanta gent va formar part en la gran fugida de 1913, perquè el pànic, que s’extenia des de la planta d’embotellament de Winslow, a l’extrem sud, fins a Clintonville, deu quilòmetres al nord, va acabar tan abruptament com havia començat, i la multitud ordinària i els grups de refugiats mudats, van desfer-se i van tornar furtivament a casa, deixant els carrers tranquils i deserts. L’evacuació tumultuosa de la ciutat plena de crits i plors no va durar més de dues hores en total. Alguns van arribar fins a Reynoldsburg, a 20 quilòmetres de Columbus; 50 persones o uns pocs més van fer cap al Club de Camp, a 12 quilòmetres; la majoria dels altres ho va deixar córrer, exhausts, o es van enfilar als arbres del parc Franklin, a sis quilòmetres. A la fi, l’ordre va tornar i la por es va dissipar quan van aparèixer a la ciutat camions de milicians que advertien des dels altaveus, “La presa no s’ha trencat!” Al principi això tendia a augmentar al trasbals i crear més pànic, perquè molta gent que corria pensava que els soldats estaven cridant “La presa ara s’ha trencat!” de manera que posava un segell oficial a la calamitat. Durant tot aquest temps el sol brillava calmosament, i enlloc hi havia cap indicació que les aigües s’acostessin. Un viatger qualsevol que des d’un avió hagués mirat la massa confosa i dispersa de terra avall s’hauria trobat amb dificultats per endivinar la raó del fenomen. Hauria inspirat, en un tal observador, una curiosa mena de terror, com la visió de la Marie Celeste abandonat al mar, amb els fogons cremant plàcidament, les tranquil.les cobertes brillants a la llum del sol. Una de les meves ties, la Tia Edith Tailor, era en un cinema del carrer High, quan sobre el so del piano a la fossa, (passaven una pel·licula de W.S. Hart) es van començar a sentir les corredisses de la gent. Sobre aquestes es van sobreposar de seguida uns crits persistents. Un vellàs que seia a prop de la meva tia va remugar alguna cosa, es va aixecar del seient, i s’en va anar passadís amunt a la velocitat d’un gos al trot. Això va posar tothom en moviment. Al cap d’un instant el públic embussava els passadissos. “Foc,” va cridar una dona que sempre havia temut morir cremada en un cinema, però ara els crits fora eren més forts i coherents. “La presa s’ha trencat!” va cridar algú. “Aneu cap a l’est!” va xisclar una dona minúscula davant de la meva tia. I cap a a l’est anaven, prement, empenyent i esgarrapant, atropellant dones i canalla, fins que van aconseguir sortir al carrer masegats, i amb la roba estripada. Dins del cinema Bill Hart estava tranquil·lament posant a prova la fanfarronada d’un criminal, i la noia volenterosa davant del piano tocava “Rema, rema, rema!” i després “En el meu harem.” A fora, alguns homes creuaven el pati del Parlament de l’estat, altres s’enfilaven als arbres, una dona va aconseguir enfilar-se a l’estàtua “Aquestes Són Les Meves Joies”, des d’on les figures de bronze de Sherman, Stanton, Grant, i Sheridan miraven amb total indiferència la desintegració de la capital. “Vaig córrer cap al sud fins al carrer State, a l’est pel carrer State fins al carrer Tercer, cap al sud fins al carrer Town, i cap a l’est pel carrer Town,” em va escriure la meva Tia Edith. “Una dona alta i austera d’ulls sinistres i una barbeta angulosa em va passar corrent a mig carrer. Jo encara dubtava sobre què passava, malgrat tota la cridòria. Per arribar al costat de la dona, vaig apretar el pas, cosa que em va costar molt d’esforç, perquè malgrat que tenia gairebé seixanta anys, tenia una manera natural de córrer sorprenent, i semblava que estava en bona forma. ‘Què passa?’ vaig esbufegar. Em va donar un ràpid cop d’ull i llavors va girar de nou cap al davant, accelerant una mica el pas. “No m’ho preguntis a mi, pregunta-li a Déu,” em va dir. Quan vaig arribar a l’avinguda Grant, estava tan exhausta que el doctor H. R. Mallory (t’enrecordes del doctor Mallory, l’home amb la barba blanca que s’assembla a Robert Browning?) bé, el doctor Mallory, a qui havia deixat endarrere a la cantonada del carrer Cinquè amb Town, em va passar. ‘Ens ha enxampat!’ va cridar, i vaig saber del cert que, fos el que fos, ens havia enxampat, perquè ja saps la convicció amb què el doctor Mallory feia les seves declaracions.” En aquell moment no vaig entendre què volia dir, però després me’n vaig assabentar. Hi havia un nen amb patins, i el doctor Mallory va confondre la remor dels patins amb el soroll de les aigües impetuoses. Finalment el doctor va arribar al Col·legi per a Noies de Columbus a la cantonada de l’avinguda Parsons amb el carrer Town on es va ensorrar, esperant que les fredes i escumoses aigües de la Sciota el condemnessin a l’oblit. El vailet amb els patins va passar lliscant davant el doctor Mallory i aquest es va adonar per primera vegada de què havia estat fugint. Mirant carrer avall no va poder veure cap senyal d’aigua, però tot i així després de descansar uns quants minuts, va continuar corrent lentament cap a l’est. Em va agafar a l’avinguda d’Ohio, on vam descansar plegats. Suposo que unes set centes persones ens van passar. És curiós que tots anessin a peu. Semblava que ningú no tenia prou coratge per aturar-se i engegar el cotxe; però segons recordo, en aquell temps per engegar els cotxes havies de fer anar una manovella, i això probablement n’era la raó.” L’endemà la ciutat va tornar a ocupar-se dels seus afers com si res no hagués passat, però ningú no en feia broma. Van passar dos anys o més fins que tu t’atrevissis a fer broma del trencament de la presa. I fins i tot ara, vint anys després, hi ha persones com el doctor Mallory que callen com un mort si els esmentes la tarda de la gran gambada. |
| Created on 21 April 2022, updated on 26 May 2022 by Samuel Ethan Fox |
| Meanwhile, 50 miles east of Columbus Pat Shiplett |
| Mis padres vivian a eso de cincuenta millas a distancia al este de Columbus. Alli está el famoso "Puente de Y" que atra... |