| He de deixar ben clar que poc del que segueix és original. Tota una indústria intel·lectual ha aparegut al voltant de la paraula “serendipity” i us suggereixo que l’exploreu. Hi ha un antic acudit sobre una classe d’escriptura en què el professor ha proposat als alumnes escriure un assaig amb el tema “l’elefant.” A la classe hi ha alumnes de diverses nacionalitats, i els seus assaigs revelen els seus orígens. Entre els estudiants de classe, un francès ha escrit sobre “La vida amorosa de l’elefant”, un anglès ho ha fet sobre “La caça d’elefants”, i l’’últim, un alumne jueu, ha escrit un assaig el títol del quai és “L’elefant i la qüestió jueva.” La gràcia de l’acudit és que el jueu ho relaciona tot, fins i tot elefants, a coses seves. L’acudit ja no és tan de divertit com ho era abans perquè la frase “la qüestió jueva” pràcticament ja no es fa servir. Fa un centenar d’anys hi havia una idea molt difosa segons la qual tota la humanitat pertanyia a una sola nació, i tota nació tenia o havia de tenir un país i un estat. Els francesos vivien a França; els italians a Itàlia; i els alemanys, a Alemanya. Però els jueus estaven escampats per tot arreu, i no tenien cap estat. Què s’hauria de fer amb aquesta situació anòmala era “La qüestió jueva.” Des d’aleshores el món ha canviat molt i després de la destrucció sanguinària de la comunitat jueva d’Europa i la fundació de l’estat d’Israel, la qüestió jueva ha perdut molta pistonada. Tot i això els jueus, fins i tot més que la resta, tendeixen a veure el món a partir de les seves inquietuds. Al final, tornarem a aquesta idea, però ara mateix parlem una mica sobre un home que es deia Horace Walpole (Londres 1717 - 1797). El pare d’Horace, Sir Robert Walpole, va ser el primer primer ministre de Gran Bretanya, i Horace era una mica polític, també. Però era més conegut com a literat, i escrivia novel·les, de les quals la més coneguda és “El castell d’Otranto.” Va mantenir una correspondència molt extensa, que aporta llum a tota mena d’aspectes del seu món, i ha estat publicada en 48 (!) volums per l’editorial de Yale University. En una de les seves cartes, escrita l’any 1754, Horace va esmentar que havia estat llegint un llibre que es deia “Els tres princeps de Serendip” en què els princeps passejaven pel món, “fent descobriments, per accidents i sagacitat, de coses que no buscaven.” Va dir que havia creat la paraula “serendipitat” per descriure aquesta combinació d’accidents i saviesa. A continuació Walpole va posar un exemple de la vida real de què volia dir “serendipitat”: Un amic seu havia estat en un sopar festiu i se’n va adonar que la mare d’una jove, que també hi era, tractava la seva filla amb molta deferència. D’això va deduir que la jove va acabar casant-se amb el noble que li havia estat fent la cort. “Els tres princeps de Serendip” que Horace llegia era un llibre francès, lliurement traduit d’una versió italiana. La història comença quan un rei fa fora del regne els seus tres fills perquè vol que surtin de la seva zona de confort i tinguin experiències de veritat. (Per cert, Serendib és un antic nom de Sri Lanka. Era un lloc distant i poc conegut, i crec que fer servir el seu nom va sumar un deix exòtic al llibre.) Resulta que just al principi de les seves peregrinacions els tres prínceps creuen un desert amb un grup de comerciants. Caminen al costat d’un home que acaba de perdre un dels seus camells. Els prínceps havien vist les petjades d’un camell i li pregunten si el seu camell no era borni, si no li faltava una dent, i si no era coix. Els va contestar que tot això era veritat. Li indiquen la direcció en què continuava la pista del camell, i ell la comença a seguir. El comenciant segueix la pista una estona sense trobar el camell i després torna amb els seus companys de viatge. Ara els prínceps donen més detalls sobre el camell, basats en el que han deduït de les seves petjades: El camell portava un barril de mel en un costat, i un altre de mantega a l’altre costat, i hi muntava una dona embarassada. L’amo del camell confirma que tot això és correcte. Però quan arriben a les portes de la ciutat cap a la qual viatjaven el comerciant demana que els prínceps siguin arrestats. Està segur que de cap manera podrien haver sabut tot això del seu camell si no l’havien robat. Es presenten davant del rei, però abans de poder-se jutjats, algú troba el camell i el torna al seu amo, de manera que són posats en llibertat. Ara el rei vol saber com podrien haver sabut totes aquestes coses del camell sense haver-ho vist mai. Expliquen que sabien que >Era borni perquè menjava les plantes de només un costat del camí. >Li faltava una dent perquè trossos de menjar de la mida d’una dent havien caigut a terra de la seva boca >Era coix perquè una peülla pressionava la terra més lleugerament >Portava mantega en un costat perquè per aquell costat formigues pululaven al voltant de les gotes caigudes. >Portava mel a l’altra banda perquè per aquella banda mosques pululaven al voltant de les gotes. >El seu genet era una dona perquè havia orinat i sabien de l’olor de l’orina que era una dona. >La dona estava embarassada perquè havia deixat emprentes de les mans a terra quan es va ajudar aixecar-se després d’orinar. El rei es queda força impressionat per tota aquesta saviesa i els convida a viure durant un temps al palau. Mentre viuen amb ell continuen demostrant-li la seva perspicàcia, però aquests casos no són gaire rellevants al nostre tema. La història del camell ja tenia un passat quan les versions italiana i francesa van veure la llum. L’autor de la versió italiana l’havia agafat d’una versió persana més antiga, i apareix també en àrab entre les històries de les Mil i Una Nits. Però la primera versió que ha sobreviscut es troba al Talmud de Babilònia (començant des del fons de la pàgina Sanhedrin 104a) És el següent: Hi ha una història sobre dos homes (jueus) que els van capturar al Mont Carmel. I el seu captador caminava darrere d’ells. Un d’ells va dir a l’altre, “El camell que camina davant de nosaltres és borni i porta dos sacs, l’un de vi i l’altre d’oli, i el condueixen dos homes, un d’ells és jueu i l’altre és pagà.” El captador els va dir, “Poble que sempre va a la seva, com és que sabeu tot això?” Li van dir, “El camell que camina davant de nosaltres menja les plantes del costat que pot veure-hi i no les menja de l’altre costat. Va carregat amb un sac a cada costat, l’un de vi i l’altre d’oli. El vi goteja al terra i s’absorbeix, i l’oli en queda per sobre. Quant als dos homes que el condueixen -un jueu i l’altre pagà-, ho sabiem perquè el pagà caga al camí, però el jueu es desvia cap a un costat per cagar.” L'home va perseguir el camell, el va atrapar, i va trobar que era tot just com havien dit. Va tornar, els va donar petons al cap, els van portar a casa seva, i va fer una gran festa per a ells. Va ballar davant d’ells i els va dir “Beneit sigui Ell que va triar els descendents d'Abraham i els va donar de la seva saviesa” . . . els va alliberar i els va enviar a casa seva en pau. La versió del Talmud és la primera que ens ha arribat, però és molt probable que la història havia existit molt abans. No hi ha cap connexió jueva intrínseca amb elefants i tampoc amb la història del camell, però el Talmud n’hi posa una. La moralitat de la versió del Talmud no és que és bo tenir saviesa, sinó que Déu ha donat saviesa als jueus. Des del punt de vista del Talmud el més important és la relació dels jueus amb Déu, i la deuen al mèrit dels seus besavis i besàvies. I en aquest sentit, dedico això a la memòria del meu pare, Arnold Fox, que va morir fa vint-i-tres anys. |
| Created on 13 August 2021 by Samuel Ethan Fox |